#TV3enlluita: “Acoso y derribo” a la catalana

Aquesta és una modesta crònica, redactada des de la informació rebuda per les xarxes socials.

1)     els fets

Un dimecres 28 de març de 2012, Brauli Duart,divertida biografía,va ser anomenat  president de la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals (CCMA), la Corpo en termes col·loquials, amb un pacte parlamentari PP-CiU i amb un objectiu: desmantellar i finiquitar TV3.

La manera en què es va fer la designació dels membres ja fixava aquest objectiu del govern de CiU, ja que el Consell Audiovisual de Catalunya(CAC), amb el seu acord 39/2012, de 21 de març,deia el següent al punt 2:

Lamentar que la proposta de candidatures en el seu conjunt aparegui  com a  resultat de l’aplicació de quotes de partit, visualitzada en la seva negociació, la qual cosa no s’adequa ni amb l’esperit de la Llei de la CCMA ni amb els criteris d’independència i de professionalitat que promou.

En aquest mateix acord,el Consell descartava la designació de Josep Puigbó, proposada per CiU, per incompatibilitat amb els seus negocis privats. El partit del Govern actual, té molt clar que això de les incompatibilitats és una paraula que en català significa la repugnància que experimenten dos persones o coses per unir-se entre si i no allò de l’impediment legal per a exercir una funció determinada o per a exercir dos o més càrrecs a l’hora. Comencem malament.

La Corpo també té la seva corresponent Comissió de Control parlamentària, amb aquesta composició .

El desmantellament previst, aquí a Catalunya, es fa a l’estil CiU, “sense presses, però sense pauses” i no a “lo bèstia”, com Canal 9, tancant de sobte o tele Madrid, acomiadant a la gent. Aquí, amb “calma, i sense alma”.

Aquesta aposta ideològica de l’actual direcció convergent és una ganivetada al coll pel líder i “pare” Jordi Pujol, un dels impulsors de TV3, una TV autonòmica que malgrat els intents d’interferències polítiques i a diferència d’altres televisions,sempre va tenir autèntica vocació de servei públic amb una innegable qualitat reconeguda internacionalment pels nombrosos premis als programes de producció pròpia.

Això era fins ara.

Duart, és suficientment conegut a la Funció Pública, ja que va ser secretari general del departament d’Interior i d’interior i Justícia durant la Presidència de Jordi Pujol (2001-2003). Ràpidament es posa a fer feina.

– va iniciar un procediment de ERE a TV3 i Catalunya Ràdio, que va acabar en un acomiadament negociat de més de 300 persones, desprès d’haver-se gastat un bon dineret en la consultora PriceWatehouseCooper, que va ser, a la pràctica, qui va  liderar la negociació. Aquest és un excel·lent informe per entendre tot l’entramat.

– va privatitzar, amb una lògica suïcida per a TV3 però en consonància amb el seu mandat executor, l’àrea comercial de TV3. La lògica consisteix en passar una cartera de clients amb marca TV3 a mans privades. Tot un caramel per a la competència privada.

– Va tancar corresponsalies al territori

– Va tancar el canal juvenil 3XL i minorar el Canal 33

– Va tirar cap a casa seva, d’aquesta original manera, en la que Magma Cultura, empresa que presideix el seu germà, viu de privatitzacions públiques encobertes. La darrera: 900.000 eurikis pel tricentenari.

2)     El gran dia…de la manipulació: 12 hores amb Duart

El dimarts 24 de febrer de 2013, un any desprès del seu nomenament, Brauli, desprès de prop de 13 mesos sense trepitjar les oficines de la tele, es presenta a TV3, just el dia en què comunica a la comissió negociadora del conveni col·lectiu dels treballadors que el seu conveni havia deixat d’existir, gràcies a la aplicació de la reforma laboral que tan entusiàsticament va signar CiU juntament amb el PP.

Val la pena detenir-nos en l’escenari teatral de la seva arribada: arriba a Tv3 en cotxe i en lloc de recórrer tota la rampa, ell es baixa a la meitat de camí, per trobar-se amb un nombrós grup de treballadors que l’estaven esperant. Us deixem al vostre criteri la qualificació d’aquesta “representació”.

A partir d’aquí, Brauli, entra en un despatx amb el consell de direcció de TV3 i altres càrrecs i de seguida “s’escampa” la veu que els treballadors “retenen” Brauli i no el deixen sortir. El comunicat del sindicat de periodistes.

Els mitjans repeteixen aquesta versió, sense haver-la contrastat amb els representants del treballadors. La Red Pública, va respondre via twitter.

Tv3enlluita_resposta el PaísTwitter treu fum. El Comitè dels treballadors es reuneix amb “els tancats El personal que no forma part del consell de direcció, surt tranquil·lament i abandonen la reunió. Brauli, suposadament, no deixa que surti ningú més. Brauli es tanca?. Una bona metàfora de la seva estratègia negociadora.Tv3enlluita_resposta a la Vanguardia

Fora, els mitjans audiovisuals esperen per entrar i informar. No els hi deixen.

Una diputada de IU, Marta Ribas, que forma part de la comissió de control parlamentari, es presenta i demana parlar amb en Brauli. Res. Brauli segueix dient no i aquesta vegada al parlament.

Una dotació dels mossos d’esquadra espera ordres per “salvar” Brauli dels seus treballadors, però mai arriba a intervenir. La raó?.Potser Brauli no està re-tingut.

I entre una cosa i l’altre arriba el telenotícies vespre de TV3. Monumental “lio”.El periodista Tony Cruanyes, dedica uns miserables segons a informar d’aquests fets, repetint el que tothom deia que era un comunicat dictat per Brauli. Escàndol majúscul.

Cruanyes, desprès del TN, s’adona de l’escàndol organitzat pel seu parlament i es dedica, pacientment, a jurar que el seu comunicat està consensuat pel comitè dels treballadors i sobre tot pel consell professional de TV3, o sigui, els professionals, majoritàriament periodistes, triats per la redacció.

Ho expliquen en aquest article de Wilaweb ,en el que el tweet de la Red Pública també va ser contestat pel periodista Cruanyes, dient que era mentida.

tv3enlluita cruanyes menteixAmb aquest enllaç,també de Wilaweb, teniu tota la seqüència dels fets amb els corresponents vídeos, de l’entrada de Duart, la sortida, el TN de Cruanyes…

A l’endemà, el Consell professional presenta la seva dimissió amb un contundent comunicat que deixa Cruanyes com a mentider. Al dia següent, en el TN es rectifica. Aquesta seria la seva “disculpa”pública. Millor.

Per la xarxa, recorden que fa un temps, al juliol del 98, es va produir una diferència d’opinions entre un altre director del TN, Francino i el director de la tele, que llavors era Lluís Oliva

Aquests són els fets. La veritat? Una de segura: el desprestigi per a la TV pública catalana i per al Govern de Catalunya, responsable del nomenament d’un home, Brauli, que aconsegueix la gran fita: tenir por dels seus propis treballadors. Continuem malament.

3)     La nostra interpretació

Tot això ha estat molt traumàtic per als treballadors de TV3, molts d’ells identificats amb aquest projecte de TVC pública.L’ERE, va significar la caiguda d’aquesta identificació. El projecte comú ja no importa, ara el que mana, és una idea de descapitalització i desviament de diners (públics) cap a interessos de grups privats.

El veritable objectiu de l’ERE, per tant, no va ser quantitatiu, sinó qualitatiu.

En part ho varen aconseguir. Sols en part, perquè per a la seva sorpresa, també va generar un importantíssim moviment de solidaritat, creativitat, treball col·laboratiu, organització i un munt d’ experiències viscudes que molta gent mai oblidarà i reforça aquesta idea de participar en un projecte comú.

Es repeteix un argument: és un problema de sous. Es redueix la producció pròpia  i es va eliminant la paraula qualitat, de manera que la gent també perdi la seva identificació i no vegi ”la seva TVC pública” com ha estat fins ara. El nou model: una tele residual al servei del partit de torn. Una tele-basura. Això és el que volen per a Catalunya?

Dimarts, la discussió en twitter va ser clarament favorable als treballadors i la informació, via xarxa social, com tantes vegades, va ser directa i puntual; també van aparèixer molts “patriotes”, d’aquells que aplaudien als treballadors de Canal 9, però no als de TVV3 i que, sense sortir del guió, atribueixen tots el mals als salaris dels treballadors.

Twitter com a Àgora pública on tothom es posiciona. Francisco Longo, secretari general d’ESADE i un dels signants de l’informe dels experts per a la reforma de l’administració pública

Fco. Longo

Tampoc va estar tothom, però potser per la seva responsabilitat i influència decisiva al Govern, es va trobar a faltar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La militància d’ERC, dies desprès, també van començar a “parlar” i li recorden al líder Junqueras, la seva intervenció al Parlament, demanant rectificar en totes les accions dutes a terme per Duart a la Corpo. Què farà ara Junqueras?.

4)     Què diuen els treballadors

 En aquest com en altres casos d’empreses diverses on l’objectiu està marcat, el treball del comitè d’empresa suposa un esforç titànic. La responsabilitat sempre recau sobre ells, mai es diu que una vaga suposa un fracàs i que en aquest fracàs, generalment, la responsabilitat major és de la part empresarial, per molts motius, però avui assenyalarem sols un: té a la seva disposició tots els mitjans humans i econòmics per dedicar-hi temps, recursos i  tot el que vulguin, cosa que mai és així per als comitès que han d’organitzat una tasca impressionant, plantejar assemblees, discutir i acordar la estratègia entre diverses i sovint oposades posicions sindicals, fer entendre a la societat que també la direcció és responsable…etc.

Mai és una tasca reconeguda socialment la que estan fent les persones que han d’assumir una situació així.

El Comitè té propostes, com sempre molt raonables, pensant en els drets del treballadors i pensant en el servei públic. Una doble condició que encara fa que la seva tasca sigui més complicada. La part de servei públic és la que hauria d’estar garantida per la direcció. En aquest cas, és al contrari.

 5)     Les conclusions

 Què per què us expliquem tot això en aquest bloc de la Red Pública?

Per tres raons importants.

1)     Perquè Tv3 és un servei públic i si la converteixen en una tele-basura, nosaltres com a ciutadans també perdrem molt.

2)     Per solidaritat amb els seus treballadors que darrerament han patit atacs injustos i mentiders, tots relatius al seus sous. Res és pitjor que un treballador es queixi que altres treballadors guanyn sous dignes i demani que els hi rebaixen al seu propi nivell. Misèria entre les misèries. Podeu veure en el primer comentari d’aquest enllaç el càlcul del que costa als contribuents TV3 i la seva comparació amb altres televisions.

3)     El govern de CiU és la primer vegada que aplica als seus treballadors públics, en aquest cas empresa pública, la ultraactivitat dels convenis i us recordem que el personal laboral de la Generalitat, tenim el nostre propi conveni col·lectiu que finalitza aquest any 2014.

Us feu una idea de la importància de la lluita dels treballadors de TV3 per a nosaltres mateixos?

Desitgem que el Govern rectifiqui i que ordeni negociar, que és la seva feina, que entengui que deixar els treballadors sense conveni és tornar a l’esclavatge i que una televisió amb prestigi, pública i de producció pròpia és el millor que li pot passar a Catalunya. D’altra manera tornem a anar malament.

Altres enllaços:

La tranqui.la sortida de la direcció de Tv3, simplement al crit de “volem el nostre conveni”

Els diferents blocs de Tv3 per a seguiment

 La candidatura

Jo estimo TV3

Tots som TV3

TV3 teva

La Red Pública

PD: On diu TV3, afegiu també Catalunya Ràdio

Anuncios

Els empresaris no creen ocupació

Us vull presentar un dels vídeos, sempre interessants, d’una conferència TED.

Aquestes conferències estan organitzades per el Technology Entertainment and Design, d’aquí el seu nom TED,un organisme on estan els més importants empresaris nord-americans i que desprès publiquen al seu Web. Tenen un format molt àgil i directe.

 En aquesta ocasió el que parla és Nick Hanauer, fundador d’Amazon i Gear.com, un dels inversos més importants dels EEUU. La seva conferència no es va publicar perquè el responsable del TED, va considerar que el seu contingut era inapropiat polèmic i partidista.

Malgrat això, us aconsello visitar el seu Web i escoltar personalitats de tot el món. Estiguis o no d’acord amb el que diuen, les seves idees són estimulants.

Us deixo l’enllaç a nuevatribuna.es, on podeu llegir, en castellà, l’excel·lent article que fa

deïficació empresarial designant-los amb la paraula “creador d’ocupació” que els identifica subtilment amb “el Creador”.

I desmitifica la tautologia:“si les grans empreses són les que creen ocupació, són els rics els que inverteixen, per tant són els que han de pagar menys impostos”

Alemania, nosotros, los tópicos y la Reforma Laboral

Hoy queremos presentaros un artículo del diario “La Vanguadia”, que creemos puntualiza muy bien esa manía que tienen algunos de comparar, pero utilizando sólo un aspecto que suele ser el que les interesa, tipo “en Alemania se trabaja más” “Aquí tenemos muchas ventajas”, etc.

Para comparar hay que utilizar muchos parámetros y ponerlos en el contexto. Ser rigurosos. Casi nunca se hace.

El artículo está firmado por Rafael Poch desde Berlín. Hay poco que añadir, ya que desmitifica muchos de esos topicazos que escuchamos y ponemos en el cesto de la credibilidad. Aún en estos momentos en que en Alemania también se ha aprovechado la crisis para eliminar derechos bajo la palabra “flexibilización”, la diferencia es que en nuestro país aún estábamos en los inicios de la construcción del Estado de Bienestar.

Los subrayados son los originales del artículo y el vídeo del gran Paolo Conte al final, cantando “Via con me (It’s wonderful)” un autoregalo.

Al tópico del “hay que hacer los deberes”, sin explicar quién es el maestro de tal infantil imposición, se suele sumar la evocación selectiva del “ejemplo alemán”: los alemanes lo han hecho, los alemanes tienen poco desempleo, luego hay que hacerlo. Cada uno de los presupuestos de esa afirmación contiene una trampa. Así que el resultado no puede ser más dudoso. Ocurre, naturalmente, con la llamada “reforma laboral“.

Visto desde España el cuadro laboral alemán es incomprensible sin atender a sus aspectos generales básicos. En primer lugar, en Alemania los trabajadores tienen mayor influencia en las empresas. En el marco de la llamada “cogestión” (Mitbestimmung), elogiada la semana pasada por el secretario general de la OCDE, Angel Gurría, los comités de empresa tienen poder de decisión en aspectos que en España son mucho más exclusivos del empresario, como jornada laboral, organización del trabajo, rendimiento y salarios. El empresario asume todos los gastos del comité de empresa, incluida la formación de sus miembros. En aquellas empresas que tienen comités de empresa (alrededor del 40% de los trabajadores operan en empresas que los tienen), el despido debe ser consultado y es nulo si no se hace. En algunos sectores, como las grandes empresas de la minería y el acero, la participación laboral en los consejos de administración es paritaria. Todo ello da cierta influencia en la toma de decisiones.

Flexibilización y empleo

En general en Alemania las relaciones laborales son menos “feudales”, en el sentido de menos arbitrarias, y los empleados tienen, por tradición, una mayor conciencia de sus derechos. Dicho esto, en los últimos años se ha desarrollado un “segundo mercado de trabajo” que destroza el marco de relaciones tradicional y desdibuja por completo ese estado de cosas que, desde luego, no es general para todos los trabajadores. Ese “segundo mercado”, con sus figuras (“minijobs”) e instituciones (agencias privadas de empleo, etc.) implica a unos ocho millones de empleados en sus diversas formas y variedades, y apunta hacia una sociedad imprevisible sin la menor relación con el admirable “Modell Deutschland”. Su planteamiento se creó en nombre de la flexibilización, aunque no existe ni un solo estudio que demuestre que la flexibilización laboral crea más empleo.

Contra el tópico que se maneja en España, el efecto de la flexibilización laboral en Alemania no ha sido más trabajo (el volumen total de horas trabajadas en el año 2000 era de 57,7 millardos, y en 2010 fue de 57,4) sino el reparto del mismo trabajo entre más personas. Ese es uno de los secretos que la propaganda del gobierno alemán omite cuando afirma que el país tiene hoy “menos parados que nunca”: no es verdad.

El paro en su contexto

En segundo lugar, el universo alemán es diferente al español en aspectos fundamentales como su estructura económica, fuertemente industrial-exportadora, su mucho mayor gasto social (a 25 puntos de ventaja del español, que está 15 puntos por debajo de la media europea), y su muy inferior tasa de paro.

En un país con un desempleo del 7%, que incluye algunas regiones con casi pleno empleo, el despido no es una calamidad percibida poco menos que como definitiva, como puede serlo en un país con el 23% de paro, sino un mero incidente entre dos ocupaciones. Jugando con una analogía penal, se podría decir que el mismo despido que en España puede percibirse como una dura y fatal condena, en la Alemania de hoy puede no pasar de una leve y corta pena de arresto domiciliario.

Evidentemente, incluso teniendo en cuenta los problemas del subempleo, las dificultades para encontrar trabajo de los mayores de 45 años y la propagandística contabilidad oficial del paro (más un millón de parados barridos debajo de la alfombra, según los sindicatos), todos estos aspectos generales convierten en profundamente diferentes, por su contexto, normas y regulaciones parecidas, iguales e incluso más duras para el trabajador alemán en materia de despido, costes y negociación colectiva.

Despido: un recurso diferente

Dicho todo lo anterior, el despido alemán puede ser justificado o injustificado. En el primer caso, respetados los procedimientos correspondientes, la empresa no está obligada a pagar indemnización. Si es injustificado se busca un acuerdo cuya norma suele ser la mitad de la mensualidad por año trabajado. Si el trabajador no acepta el trato y el despido se declara judicialmente injustificado, la empresa debe readmitir al trabajador y abonarle los salarios atrasados.

Una vez más, ese cuadro legal induce a error sin atender a otra diferencia fundamental: mientras los empresarios españoles estuvieron dispuestos a asumir el coste de los despidos improcedentes y deshacerse de los trabajadores, en Alemania los empresarios invirtieron en 2009 aproximadamente 5000 millones de euros en la coofinanciación del llamado “Kurzarbeit” (trabajo con jornada reducida) y mantener sus plantillas. La reforma laboral española da más poder a un empresario cortoplacista, mientras que el Kurzarbeit apunta otro tipo de perspectiva. Este recurso permitió preservar 1,2 millones de puestos de trabajo. En mayo de 2009, en el peor momento de la crisis para Alemania, casi 500.000 empleados y 56.000 empresas estaban en este régimen. Ahora hay menos de 80.000 empleados en él. Eso no tiene nada que ver con la mayor “maldad” o “bondad” del empresariado, sino con la estructura económica y el volumen de gasto social.

Una red social que se encoge (y se debate)

En caso de desempleo la cobertura del seguro alcanza un año, aunque es más larga para los mayores de 55 años, y asciende al 67% del antiguo salario. Concluido ese periodo, se pasa a recibir la prestación no contributiva que asciende a 359 euros mensuales, más el pago del alquiler de la vivienda, los gastos de calefacción y toda una serie de extras, dependiendo del número de hijos y de su edad. En los últimos años estas prestaciones fueron muy recortadas a la baja (en algún caso el Tribunal Constitucional obligó a revisarlas), lo que ha transformado el ambiente social en dirección a una mayor pauperización. Esa tendencia es vista como problema y objeto de un vivo debate, social, mediático y parlamentario que atraviesa a todas las fuerzas políticas.

La ayuda no contributiva, en principio indefinida, ha sido fuertemente penalizada y condicionalizada por principios como el de “fomentar y exigir” y conceptos judicializados como el de “trabajo asumible”, que exigen al parado, especialmente al menor de 25 años, que participe activamente en la búsqueda de trabajo y que obliga a aceptar prácticamente cualquier oferta de empleo. Esta dureza debe ser, una vez más, cotejada con un contexto en el que, según los últimos datos (diciembre de 2011), la media de permanencia de un joven menor de 25 años en situación de desempleo es en Alemania inferior a las catorce semanas, lo que en España, con toda una generación aparentemente condenada al desempleo, sería un sueño.

La Red Pública

29M:VagaGeneral(5): Regresión más allá del S XIX

Un interesante artículo del diario Público, explicando 8 derechos en peligro.

Un vídeo con el que damos por finalizada la campaña explicativa. Quién haya querido saber…

Y este enlace, con el listado de empresas que violan el derecho a la huelga. El hastag es #piqueteempresarial

 

29M: Vaga General(4): Estremecedor estreno de la Reforma Laboral

Que nadie piense que este estremecedor vídeo le queda lejos. Recordemos que este artículo ya es de aplicación a todos los laborales: se llama absentismo laboral justificado. Despido por nueve (9) días de ausencia justificada del puesto de trabajo en dos meses, con baja médica.

Y quizás para suavizar, si es posible, el impacto de estas imágenes, un poema de  Jorge Riechmann, que podéis encontrar en el artículo de Javier Rodríguez Marcos, en los blogs de cultura de El País.

LA BELLEZA DE LA HUELGA GENERAL

Con independencia de todos los valores ético-políticos que pueda tener una huelga en una situación determinada, en ella hay algo valioso en cuanto tal, más allá de las circunstancias concretas que la enmarcan: su carácter de interrupción del curso maquinal de las cosas.

Es un corte potencialmente capaz de romper el desastre hacia el que se encamina el mundo. En el universo del tardocapitalismo, lo maquinal es el principio de muerte, y tenemos que saludar la discontinuidad como una afirmación de vida.

Frente a la dictadura del “tiempo real”, la demora.

Frente a la brutal coacción de lo inmediato, la articulada delicadeza de las mediaciones.

Frente al abaratamiento de la palabra (condicionado por las mejoras técnicas en el campo de las telecomunicaciones), el valor de la reticencia y el silencio.

Frente a la falsa autoridad de la imagen, la dignidad del hueco.

Frente a la tiranía del trabajo muerto, frente a la demagogia de la normalidad, la restallante belleza de la huelga general.

 

29M: Vaga General (3):La Reforma Laboral en la Administración Pública

En este enlace encontraréis un análisis riguroso, realizado en el mes de febrero, del Decreto de Reforma Laboral aplicado a la Administración Pública. Tanto las preguntas que se hace el autor  como el debate generado en los comentarios, son muy interesantes.

Efectos en la Administración Pública del Real Decreto-ley 3/2012, de reforma del mercado laboral | Contencioso es un pedazo de la blogosfera pública.

29M:Vaga General (2) : Raons per no anar a la vaga

Aquí teniu un enllaç per a llegir totes les excuses que has sentit dir o t’has dit a tu mateix en algun moment, per a no anar a la vaga general.

Especialment l’argument # 10: “Sóc funcionari. La reforma laboral a mi no m’afecta.”

Sindicat CCOO Ensenyament Catalunya: Argumentari d’un esquirol: Raons per no anar a la vaga 29M #vagageneral #vagaconsum.

Els comentaris d’aquest bloc estan oberts, perquè ens diguis la teva excusa per a no anar o la teva raó per fer-ho.

A %d blogueros les gusta esto: