La boda del Conseller Santi Vila i els drets socio-laborals

Fa un mesos i coincidint amb la celebració dels actes del Dia de l’Orgull Gai a Catalunya o potser puc dir de les festes de l’Orgull Gai, el nostre conseller, Santi Vila va celebrar la seva boda amb el seu company.

Donat que ja han passat uns mesos des de l’esdevinement i aprofitant que el Parlament de Catalunya aprovarà la Llei contra la LGTfòbia (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals), vull compartir amb tots vosaltres algunes de les reflexions que, xerrant amb companys i amics, em van fer pensar en aquesta relació que dona títol al post.

Vagi per endavant la meva felicitació i el desig de felicitat per a la parella.

Dit això, vaig per feina. De les 2/3 fotos oficials que es van distribuir, què us crida la atenció?

Boda Santi Vila vista general

A mi, el primer que em va cridar l’ atenció va ser l’assistència de la cúpula del partit del conseller, CiU i de la ministra de Foment, Ana Pastor, que segons diuen, manté una relació cordial amb el Conseller.

Preguntareu, què té d’estrany si són els amics/companys del conseller?. No hauria de tenir res d’estrany, però ho té, perquè CiU com a partir conservador i de dretes fa molt poc que ha “flexibilitat” la seva postura respecte a la homosexualitat i hem de recordar que els diputats de CiU es van abstenir durant la votació de la llei de matrimonis homonexuals que el Govern del president Zapatero va presentar al Congrés dels Diputats, l’any 2005.

Recordeu que el Congrés va aprovar la llei, el Senat la va vetar, amb la proposició del diputat de CiU, Jordi Casas i va tornar al senat on va ser aprovada definitivament, amb el vot favorable de dos diputats de CiU. La resta es va abstenir i/o votar en contra. Hi havia 10 diputats de CiU: 4 de Unió i 6 convergents. Dels 6 convergents, 4 es van abstenir. Naturalment, Unió amb el seu President Duran Lleida, un home radicalment homófob, va votar en contra. En aquell moment, CiU, ni tan sols va voler fer públiques les seves esmenes.

El PP va presentar recurs d’inconstitucionalitat, es van fer manifestacions,  van rebatre la llei amb arguments tant prehistòrics i dolents que inclús van haver de retractar-se, etc…etc.

Sabem que el Conseller Vila va estar fora de l’armari i és impulsor, dintre del seu propi partit, del col·lectiu homosexual Convergais i és important que polítics i alcaldes de moltes ciutats europees hagin declarat obertament la seva homosexualitat, como els alcaldes de Paris, Berlin, Zurich, Reikiavic, Hamburgo, o de ciutats espanyoles com Ciudad Real i Canarias, però, torno a la boda, veig les fotos i em sembla molt incoherent i amb una capa superposada d’hipocresia

M’alegro que aquesta boda ja no sigui un escàndol i espero que un dia ja no tingui cap importància pública i ningú hagi d’assumir res respecte a la seva sexualitat, i m’alegro que partits de dretes i conservadors com Convergència hagin evolucionat i ara acceptin quelcom que fa molt poc rebutjaven i combatien.

Perquè mentre ho feien, moltes persones homosexuals, dones i homes activistes progressistes i d’esquerres van lluitar pels drets del homosexuals, sacrificant la seva comoditat i algunes la seva pròpia vida, per arribar al “aquí i ara” on moltes coses ja estan fetes.

Santi Vila boda. Ana PastorI ara sembla que és moda reivindicar allò de que cada qual faci el que vulgui, i diuen que el més important és ser persones i que la opció sexual és quelcom individual i critiquen l’existència dels col·lectius LGBT que defensen la igualtat. No diuen però, que la discriminació que pateixen no és per ser persones, sinó per la seva opció sexual i no diuen que potser ara poden parlar d’aquesta manera perquè va haver-hi altres que van utilitzar i reivindicar paraules despectives com maricons i bolleres i les van fer seves per apropiar-se d’un arma que s’utilitzava per despreciar-los.

I aquí arribo a la relació que vull establir amb el títol: podien parlar de l’avortament, de la llei del divorci, del matrimoni civil o dels drets cívics, dels drets laborals, decapitats per la Reforma Laboral (votada també per CiU) pels quals van morir molts companys i companyes… i ara sembla que ja no estan de moda. Sembla que mentre hi hagin altres que s’impliquen i reivindiquen, ja els hi va bé. Des de la seva comoditat, des de les seves excuses, des de el seu discurs cínic. No s’impliquen, però utilitzem tots aquells drets que altres van poder aconseguir amb el seu sacrifici. No s’impliquen, però s’aprofiten i a més es permeten criticar/criminalitzar als que continuen la lluita, perquè ara sabem que cap dret queda consolidat ad infinitum.

Està de moda dir que les persones aconsegueixen tot pel seu esforç individual i ni tan sols són conscients que la majoria de drets són producte de la lluita de generacions anteriors, a les que mai agraeixen res.

És perquè va haver-hi sindicats que els treballadors van començar a obtenir drets, perquè va haver-hi feministes, que les dones van començar a ser considerades com a ciutadania, perquè va haver-hi ecologistes, que ara parlem de canvi climàtic. Totes, persones que no van amagar-se, que van actuar, malgrat la por, o sense por i totes van ser perseguides i discriminades per ser treballadores, feministes, sindicalistes, homosexuals, ecologistes…

Digui el que digui ara la dreta conservadora, li devem (i li deuen) molt a tota aquesta gent, en molts àmbits socials i laborals. Cap reconeixement. Cap record. Cap per la seva part, però per a nosaltres, és la nostra herència i hem d’estar orgullosos, valorar-la i reivindicar-la, encara que la gaudim tots. Es diu generositat. I ho hem de dir, clara i directament.

Sobre tot ara, quan la idea és que els treballadors siguin neo-esclaus moderns alhora que parlen de moderníssimes tècniques de motivació i selecció de personal. Que els treballadors públics siguin els seus servidors polítics, mentre s’afanyen en fer-los desaparèixer. S’equivoquen, com s’han equivocat sempre amb els drets de ciutadania.

Veieu la analogia que volia compartir, oi?. L’aprofitament que fa la dreta de drets als que es va oposar frontalment i lo bonic que queda ara sortir a la foto, sense dir res.

Olga Fernández

 

 

A %d blogueros les gusta esto: