El cercle viciós:interins passius, sindicalistes desanimats

Voldria aportar una altra opinió al debat sobre els interins.

El 25 de setembre, dia que els sindicats van convocar una concentració al Parlament, després que s’anunciés l’acomiadament d’interins mitjançant el concurs de trasllats, jo vaig ser una de las que va anar.

La meva sorpresa va ser que del meu servei sols estava una altra companya…i era funcionària.

No va venir cap company interí i pel que vaig veure, no erem una excepció. Cap. Vaig sentir vergonya i ho varem comentar amb la Maria, la meva companya. Com és que no hi havia ningú?

Ens varem seure les dues una estoneta a l’ombra, mentre la gent cridava cada vegada que passava un cotxe oficial i entraven al Parlament. Per cert que alguns parlamentaris no gosaven parar el seu cotxe a la porta. Altres, estaven amb nosaltres, a l’altre costat de les tanques.

N’hi han moltes excuses: que si pensen que no serveix, que si tenen por, que molts son “enxufats” i no gosaran protestar, que no s’ho creuen, que els acomiadaran, que en realitat no els importa gaire..

Jo no ho sé. M’agradaria saber-ho, però no ho sé. A l’endemà al servei, vaig preguntar: que si no ho sabien (mentida), que tenien qualsevol cosa a fer, i es clar, també això de que no serveix per res…

Estic molt desanimada, però el que volia explicar és una altra cosa, a veure què us sembla. Quan estavem assegudes davant del Parlament, varem sentir una conversa que em va fer pensar. Parlaven dues persones, sindicalistes i també es lamentaven que no hagués hagut una resposta més massiva.

Fins aquí, parlaven del que nosaltres mateixes estavem dient, però desprès van dir quelcom que em va deixar molt sorpresa.

Al Parlament de CatalunyaParlaven de la seva dedicació al treball sindical i la decepció davant de la falta de resposta a la majoria de convocatòries i d’actes que proposaven. I confessaven que això, com em passava a mi, també les desanimava i provocava que a la llarga fessin el seu treball amb menys dedicació i mecànicament. Deien que necessitaven la gent, el seu suport i la seva participació, encara que fessin crítiques i que sense això acabarien convertint-se en unes buròcrates. Sindicalistes, però buròcrates i que entraven en una mena de cercle viciós on es començava amb una decepció de la gent, deixaven de ser creatives, es desil·lusionaven, es distanciaven, la gent encara responia menys i sols criticava, no aportava res i torna a començar el cercle…

Em va fer pensar molt  aquesta conversa, ja que jo soc de les que protesten davant els sindicats i sovint els critico molt. Crec que les meves crítiques son raonables i sempre procuro anar a les assemblees i a tots els actes que es convoquen, però m’adono que més enllà de pensar en els sindicats, de manera “abstracta”, darrere hi ha persones, algunes molt bones sindicalistes, altres no tant i n’ hi ha de prescindibles i que amb la nostra resposta, positiva o negativa, generem una dinàmica o altra.

En el cas nostre, aquest cercle viciós tan negatiu, és una lacra de la que ens penedirem. Ens perjudica molt als interins i a tots els empleats públics. Els sindicats es queixen de que no anem a les manis, nosaltres ens queixen que els sindicats no fan res… aquest és el cercle

Aquest reflexió em fa questionar la meva actuació personal, però alhora penso que si nosaltres mateixos no ens posem al capdavant de tot el moviment, ja sigui participant en les convocatòries del sindicat, ja sigui proposant les mesures que nosaltres considerem adients, no farem res. No podem criticar els sindicats i al mateix temps estar asseguts esperant a veure si ens resolen el problema o si ens “tocarà”, com si les decisions vinguessin del cel o fos quelcom casual i nosaltres essers totalment passius esperant el seu “destí”. Si ho fem, francament companys i companyes, crec que ens mereixem tot el que ens passi i podran fer el que vulguin que ens ho empassarem tot. No trobo altra manera més clara de dir-ho.

Cal que passem de la queixa i de la conversa del cafè, com deia la companya que va escriure l’altra carta, a proposar i fer i si és el cas, recolzar els nostre delegats, aquells que valguin la pena, i trencar aquest cercle que no sols ens perjudicarà en els problemes més immediats, sinó sobre tot a llarg termini.

Nosaltres som part del problema, però també de la solució. Si volem.

NOTA 1: títol, foto, links i negreta són de la Red Pública

NOTA 2: amb aquest post finalitzem, de moment, aquest debat sobre els interins. Els comentaris curts que hem rebut, via mail, ja us hem comunicat que si els voleu compartir, heu de fer-ho als comentaris del mateix bloc. Gràcies per la vostra confiança.

La Red Pública

Anuncios

5 comentarios

  1. Em sap molt greu la teva apreciació però jo com a interí no estic d’acord, estic fart de que es tiri merda sempre cap al mes feble. T’asseguro que els interins fem molt, i ens queixem davant del que calgui per defensar la nostre feina. També a les manis convocades per sindicats.

    Jo ho he fet també personalment als Jutjats, on per cert, tant els Sindicats com altres companys de l’administració (interins i no interins) ens han donat l’esquena. Hi han unes quantes als demandes als jutjats socials contra la reducció del 15%.

    Puc començar a parlar de sindicats, d’alliberats, de convocatòries fantasmes, de subvencions, del jo et tapo tu no em molestes..etc..No ho faré.

    Però molt fart que la culpa sempre sigui dels 6mil i pico interins, dels quals 1500 no corren risc de ser remoguts en el pròxim concurs de trasllat, i la resta esta desperdigat per tot Catalunya. No som un col·lectiu fort, el Govern ho sap, i va per nosaltres, i ara és quan jo podria dir que els sindicats no ens ajuden els hi fan el camí fàcil a aquests de CIU.

  2. EstAmos equivocados. No se trata de interinos, de funcionarios, de sindicalistas o no, de laborales…etc se trata de todos.. de padres..hermanos..hijos…abuelos…que estamos padeciendo que en nuestras familias..amigos…todos suframos por los recortes sociales ..que nuestros llamados dirigentes.. ya sean vestidos de un color u otro vierten sobre nosotros. Llevo muchos años de funcionaria..y a pesar de estar mas estables y cómodos por nuestro trabajo estable..aun había cierta inquietud y solidaridad entre compañeros..hoy estamos mas “punteados con perdón” mas que nunca..y parece sinónimo de atontamiento..

    • He intentado que los que dicen llamarse compañeros lo entendieran..que deberíamos decir basta…incluso he pedido a mi superior que nos apoyara…la única respuesta que he conseguido es que te miraran como si viviera en marte..por mucho que a ellos les afectara tambien la presión a la que estamos sometidos..a los recortes..no solo monetarios sino morales i/o eticos y te sientes ..desvalida..incomprendida…Hay apatía..debates constantes sobre el tema pero siguen…seguimos..somos una sociedad atontada…..vuelvo a repetir..”borregos”..y sin unión No hay fuerza. La fuerza política ha conseguido visto lo visto ..que nos preocupemos mas por lo que hacen o no hacen los compañeros…es decir mirar a nuestro lado. Que mirar arriba a ellos. Los funcionarios no somos una especie aparte debemos..deberíamos participar en todas las manifestaciones y no solo mirarnos nuestro ombligo. Nunca nos conseguiremos cosas..derechos sin unión de “todos”. Firmado: por una funcionaria indignada..no solo por nuestros políticos sino por como somos como sociedad. Sociedad egoísta e imsolidaria. Donde sino miras a tu espalda puedes recibir una puñalada trapera por aquel que consideras amigo, compañero.

  3. 🙂

  4. […] El cercle viciós:interins passius, sindicalistes desanimats […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: