El cercle viciós:interins passius, sindicalistes desanimats

Voldria aportar una altra opinió al debat sobre els interins.

El 25 de setembre, dia que els sindicats van convocar una concentració al Parlament, després que s’anunciés l’acomiadament d’interins mitjançant el concurs de trasllats, jo vaig ser una de las que va anar.

La meva sorpresa va ser que del meu servei sols estava una altra companya…i era funcionària.

No va venir cap company interí i pel que vaig veure, no erem una excepció. Cap. Vaig sentir vergonya i ho varem comentar amb la Maria, la meva companya. Com és que no hi havia ningú?

Ens varem seure les dues una estoneta a l’ombra, mentre la gent cridava cada vegada que passava un cotxe oficial i entraven al Parlament. Per cert que alguns parlamentaris no gosaven parar el seu cotxe a la porta. Altres, estaven amb nosaltres, a l’altre costat de les tanques.

N’hi han moltes excuses: que si pensen que no serveix, que si tenen por, que molts son “enxufats” i no gosaran protestar, que no s’ho creuen, que els acomiadaran, que en realitat no els importa gaire..

Jo no ho sé. M’agradaria saber-ho, però no ho sé. A l’endemà al servei, vaig preguntar: que si no ho sabien (mentida), que tenien qualsevol cosa a fer, i es clar, també això de que no serveix per res…

Estic molt desanimada, però el que volia explicar és una altra cosa, a veure què us sembla. Quan estavem assegudes davant del Parlament, varem sentir una conversa que em va fer pensar. Parlaven dues persones, sindicalistes i també es lamentaven que no hagués hagut una resposta més massiva.

Fins aquí, parlaven del que nosaltres mateixes estavem dient, però desprès van dir quelcom que em va deixar molt sorpresa.

Al Parlament de CatalunyaParlaven de la seva dedicació al treball sindical i la decepció davant de la falta de resposta a la majoria de convocatòries i d’actes que proposaven. I confessaven que això, com em passava a mi, també les desanimava i provocava que a la llarga fessin el seu treball amb menys dedicació i mecànicament. Deien que necessitaven la gent, el seu suport i la seva participació, encara que fessin crítiques i que sense això acabarien convertint-se en unes buròcrates. Sindicalistes, però buròcrates i que entraven en una mena de cercle viciós on es començava amb una decepció de la gent, deixaven de ser creatives, es desil·lusionaven, es distanciaven, la gent encara responia menys i sols criticava, no aportava res i torna a començar el cercle…

Em va fer pensar molt  aquesta conversa, ja que jo soc de les que protesten davant els sindicats i sovint els critico molt. Crec que les meves crítiques son raonables i sempre procuro anar a les assemblees i a tots els actes que es convoquen, però m’adono que més enllà de pensar en els sindicats, de manera “abstracta”, darrere hi ha persones, algunes molt bones sindicalistes, altres no tant i n’ hi ha de prescindibles i que amb la nostra resposta, positiva o negativa, generem una dinàmica o altra.

En el cas nostre, aquest cercle viciós tan negatiu, és una lacra de la que ens penedirem. Ens perjudica molt als interins i a tots els empleats públics. Els sindicats es queixen de que no anem a les manis, nosaltres ens queixen que els sindicats no fan res… aquest és el cercle

Aquest reflexió em fa questionar la meva actuació personal, però alhora penso que si nosaltres mateixos no ens posem al capdavant de tot el moviment, ja sigui participant en les convocatòries del sindicat, ja sigui proposant les mesures que nosaltres considerem adients, no farem res. No podem criticar els sindicats i al mateix temps estar asseguts esperant a veure si ens resolen el problema o si ens “tocarà”, com si les decisions vinguessin del cel o fos quelcom casual i nosaltres essers totalment passius esperant el seu “destí”. Si ho fem, francament companys i companyes, crec que ens mereixem tot el que ens passi i podran fer el que vulguin que ens ho empassarem tot. No trobo altra manera més clara de dir-ho.

Cal que passem de la queixa i de la conversa del cafè, com deia la companya que va escriure l’altra carta, a proposar i fer i si és el cas, recolzar els nostre delegats, aquells que valguin la pena, i trencar aquest cercle que no sols ens perjudicarà en els problemes més immediats, sinó sobre tot a llarg termini.

Nosaltres som part del problema, però també de la solució. Si volem.

NOTA 1: títol, foto, links i negreta són de la Red Pública

NOTA 2: amb aquest post finalitzem, de moment, aquest debat sobre els interins. Els comentaris curts que hem rebut, via mail, ja us hem comunicat que si els voleu compartir, heu de fer-ho als comentaris del mateix bloc. Gràcies per la vostra confiança.

La Red Pública

Anuncios

Jo també treballo d’interina

Jo també treballo d’interina a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, tinc una filla petita i el meu home sols treballa esporàdicament alguns mesos a l’any, sense saber mai quant treballarà i ni tan sols si ho farà.

Treballo de tècnica, amb una feina de responsabilitat i ni em sento recompensada econòmicament ni tampoc emocionalment. El meu cap directe és un bon home, no tinc cap queixa (altres companyes tenen moltes queixes dels seus caps), però malgrat això, mai ha vingut a dir-me que lamentava molt la baixada de sou que ens van fer, la reducció d’horari, mai ens ha dit que comprenia que ara no podrien treballar el mateix que abans, mai ha vingut a dir-me que era una gran putada (i perdó per la paraula) l’anunci d’acomiadaments. Mai ha fet res d’això, malgrat que és una bona persona i un bon cap.

Ni mai m’ha vingut a dir que faig un bon treball. Jo sé que ho faig i sé que ell ho aprecia, però ara, en aquests moments m’hagués agradat que m’ho digués.

Interins IMAG0185

Si soc una de les que es queden sense plaça i m’acomiaden, la meva situació econòmica serà molt precària. Ara ja tenim ajut de la família i no vull pensar el que pot ser desprès, quan em quedi sense feina.

Alguns pensareu que em queixo. Sols exposo la  meva situació i us asseguro que tinc companyes que estan molt pitjor que jo econòmicament i també en el seu lloc de treball, amb un ambient tant hostil, tan trist, tan manipulador, que malgrat tot el que he dit fins ara, casi em considero una privilegiada.

Ja sé que com a interina el meu treball és precari, però també sé que no estic substituint a  ningú, que el meu lloc és estructural, que es necessita i que mai he tingut la oportunitat de presentar-me a unes oposicions i estic completament d’acord amb el que dieuen a l’ escrit primer . Tal com han plantejat aquests acomiadaments, sols és per a fer patir.

Barcelona, octubre de 2013

NOTA: la foto i el titol ho hem afegit a la Red Pública

LAS MANIFESTACIONES NO SIRVEN PARA NADA

También soy interino, desde hace más años de los que debería serlo y agradezco tener una tribuna como ésta para poder expresarme.

Quiero explicaros una experiencia acerca de una frase que escucho muy a menudo, tanto de compañeros como de cargos.

La frase es más o menos ésta: “las manifestaciones no sirven para nada”.

Cada cuál la dice con ideas diferentes. Mis compañeros, como excusa para no hacer nada, para seguir sentados trabajando día a día, como si no pasara nada, con la esperanza de que pase lo que pase, a cada uno de ellos no les pase nada. Para que les pase a los de al lado, a alguno de esos compañeros con los que hablamos cada día, de su vida, de sus vivencias, de sus opiniones, con los que nos vamos  a tomar café, pero con los que evitamos, muy cuidadosamente, hablar de nuestra angustia, de lo que no nos deja dormir, de lo que hacemos y no hacemos, y sobre todo, en mi opinión, de lo que podríamos hacer. Ese tema no lo tocamos. Nos escondemos y escondemos nuestros sentimientos.

Por parte de algunos altos cargos, lo dicen con satisfacción. No, no me lo dicen directamente. Yo los oigo o lo deduzco por los comentarios que se permiten hacer.

Las dos cosas me producen mucha pena y mucha rabia, por eso he pensado en escribir esto y decir lo que yo pienso.

Es posible que las manifestaciones o cualquier otro acto de protesta, no sirvan en concreto para lo que se pretende, pero a mí si que me han servido para:

–          Sentirme acompañado por otras personas como yo y salir de mi aislamiento, ese que siento con mis compañeros de trabajo

–          Aprender muchas cosas de lo que hacen en otros departamentos, de lo bueno y de lo malo, de las corrupciones, de quién es quién, cosa que me preocupaba muy poco

–          Estar informado. Muy bien informado y ahora me siento seguro para responder a cualquiera que me diga algo. No me callo.

–          Pasar la información que yo tengo. Sé a quién pasarla porque sé que la van a utilizar bien. Es una de las maneras de colaboración más efectivas que he encontrado y que todos podemos utilizar, aunque seamos interinos.

–          Se me ha abierto el mundo. Hay cantidad de gente que está haciendo muchísimas cosas interesantes. Saber que están ahí, me anima mucho.

–          Posiblemente no podré conservar mi trabajo en la administración, pero cuando llegue ese momento, no voy a quedarme en casa.

–          Tengo muchos desacuerdos con los sindicatos, pero voy a trabajar con vosotros. Es la única manera de estar organizados.

Todo esto y algunas cosas más, lo he conseguido participando en manifestaciones. Yo también soy una de esas personas a las que la situación económica que estamos sufriendo desde hace unos años, me ha cambiado la vida. Ahora participo en movimientos sociales, he descubierto que puedo hacer muchas más cosas de las que pensaba y además me gusta. No sé si puedo decir que soy un activista social, pero me gustaría poder decirlo. Si no fuera por esto, ahora sería un conformista, que solo se queja a la hora del desayuno, que no se planteaba muchas cosas, que aceptaba todo lo que me decían pasivamente, como un buey. Ya no.

Y como yo, hay muchísima gente. Este es mi mensaje para esos altos cargos de la administración, mis jefes directos e indirectos,  que se ríen cuando hablan de la poca asistencia a las manifestaciones.

Y también es mi mensaje para mis compañeros interinos. Como dice el lema de la gente: Sí se puede. En mi caso, ha sido verdad.

Gracias por publicar mi carta

Pep

PD: el título, el vídeo y el formato de lista, es de la Red Pública.

NOTA: Muchísimas gracias por todos los escritos recibidos, en formato carta, desde nuestro último post sobre el despido de interinos en la administración pública catalana. No sabemos por qué, hemos fracasado en nuestro llamamiento a compartir vuestras reflexiones escribiendo comentarios directamente en el blog, pero los escritos con petición expresa para publicar, han sido un éxito inesperado, aunque nos hacen trabajar más.

Intentaremos publicarlos todos. Solo pedimos un poco de paciencia.

La Red Pública

A %d blogueros les gusta esto: